ARS VTINAM MORES: La Central.

Art si poguessis..

ARS VTINAM MORES/ ANIMVMQUE EFFINGERE / POSSES PVLCHRIOR IN TERRIS/ NVLLATABELLA FORET

(“ Art: si poguessis

reproduir les costums i l’esperit, no hi hauria sobre la

terra taula més bella”), inspiraran l’estudi dels diversos

retrats femenins del Renaixement i el Barroc.

Encara que els retrats siguin bàsicament “construccions

estètiques”, també tenen un gran valor documental, ens informen

d’una identitat individual i social a partir del llenguatge

corporal, de la indumentària, el pentinat, la mirada o els

objectes que l’acompanyen; el retrat transmet un contingut

que va més enllà de la similitud externa, afegeix sempre quelcom

de la particularitat individual de l’individu reproduït.

Rembrandt Van Rijn

Rembrandt Van Rijn
Juno

“El poder femení”

Juno, filla de Saturn i Rea, fou devorada pel seu pare, però retornarà a la vida gràcies a Júpiter i Tetis. Germana i esposa de Júpiter, se la considera protectora de les dones, especialment de les casades i les mares. Deessa de les funcions femenines, engendrarà sola al seu fill Mart.
En mitologia és coneguda la rivalitat entre Minerva, Venus i Juno per assolir la condició de més bella. Guanyà Venus, però Juno supera a totes les altres en poder i distinció, per això se la representa com una reina, amb el ceptre, la corona i el mantell d’ermini. Juno se’ns mostra amb una gran intensitat humana i profunditat de sentiment. El seu caràcter despert i la seva fortalesa s’aprecien clarament en el rostre, tot i que se la considera també obstinada i gelosa per les infidelitats de Júpiter; transmet una barreja d’heroisme i erotisme típics de l’estil artístic del Barroc.

Rembrandt Van Rijn

Rembrandt Van Rijn
Flora

“L’alegria de viure”

Segons la mitologia clàssica, Flora, deessa de la primavera, enamorarà Zèfir, el vent primaveral, que la raptarà i finalment es casaran. Com a demostració del seu amor li concedeix el poder sobre el regne de les flors i l’energia per fer florir els arbres. La branca de prunera que porta al barret és símbol de primavera, joventut i puresa. A Orient representa la resistència enfront l‘adversitat, perquè pot començar a florir quan encara hi ha neu.
El personatge de Flora representarà l’alegria de viure, oferint flors com a símbol de felicitat i plaer. El retrat sembla buscar la participació a partir d’una escena en moviment, a l’harmonia i equilibri renaixentistes, el barroc aportarà el moviment. Segons Ovidi, Flora es trobaria relacionada amb la deessa Juno, ja que aquesta va voler concebre un fill sense un ent masculí i va demanar ajuda a Flora, qui li va donar una flor el contacte amb la qual era capaç de fecundar-la. D’aquesta manera parirà a Mart, déu que donarà nom al primer mes de primavera.

Rembrandt Van Rijn
Juno

“El poder femení”

Juno, filla de Saturn i Rea, fou devorada pel seu pare, però retornarà a la vida gràcies a Júpiter i Tetis. Germana i esposa de Júpiter, se la considera protectora de les dones, especialment de les casades i les mares. Deessa de les funcions femenines, engendrarà sola al seu fill Mart.
En mitologia és coneguda la rivalitat entre Minerva, Venus i Juno per assolir la condició de més bella. Guanyà Venus, però Juno supera a totes les altres en poder i distinció, per això se la representa com una reina, amb el ceptre, la corona i el mantell d’ermini.
Juno se’ns mostra amb una gran intensitat humana i profunditat de sentiment. El seu caràcter despert i la seva fortalesa s’aprecien clarament en el rostre, tot i que se la considera també obstinada i gelosa per les infidelitats de Júpiter; transmet una barreja d’heroisme i erotisme típics de l’estil artístic del Barroc.

Pier Paolo Rubens

Pier Paolo Rubens
El jardí de l’amor

“voluptas-voluptate”

Rubens, després de quedar vidu, va tornar a contraure matrimoni amb una jove de 16 anys, Helene Fourment, pintant el quadre “El jardí de l’amor” per escenificar el plaer de viure que sentia en aquell moment. El jardí i l’amor es trobaven molt relacionats al segle XVII ja que era el lloc ideal d’intercanvi amorós; l’idea fa referència al concepte de paradís.
El quadre pot representar la transformació de la seva dona de noia a dona, esposa i mare, així com també les diferents maneres de l’amor: amor apassionat, amor serè i amor maternal. La interpretació queda recolzada pel context, amb els cupidos i les tórtores símbol de l’amor conjugal, la flama de l’Himeneu, déu del matrimoni, sobre una escultura de les tres gràcies i la font dedicada a la deessa Juno, protectora del matrimoni, cavalcant sobre un dofí i fent referència també als jocs amorosos.
El joc de l’amor s’anava fent important, de manera que al segle XVIII es desenvolupà tot un codi de comportament social amorós anomenat “llenguatge galant”. De fet l’escena podria ser precursora del tema galant que donarà peu a la moda del segle XVIII.

George Gower

George Gower
Retrat de l’armada de la reina Isabel I

“La reina verge”

Retrat d’Isabel I d’Anglaterra, filla d’Enric VIII. La seva mare Ana Bolena i també la seva madrastra foren decapitades i es diu que de nena Isabel ja va anunciar que mai es casaria.
Les perles, provinents del fons marí, simbolitzaran la condició de “reina dels mars”, però també es consideren un atribut de la virginitat. Encara que se li coneixien nombrosos amants, com a figura simbòlica la reina encara era verge i va mantenir fins al final el mite de joventut i bellesa, encara que sota una espessa capa de maquillatge blanc.
En aquest retrat, a part de la vanitat, també es jugava una raó d’estat, ens trobem davant un document històric de la derrota de l’armada espanyola de Felip II, així que desapareixia el perill de que Anglaterra es convertís en una província catòlica d’Espanya.
En lloc de les insígnies tradicionals de poder trobem que la mà dreta de la reina reposa sobre un globus terrestre com a símbol de domini terrenal. El globus simbolitza la metàfora del poder sobre l’àrea terrenal, però també tindrà un significat més profund, l’esfera pot representar l’infinit i en molts casos també la feminitat.

Antonio Moro

Antonio Moro
L’emperadriu Maria d’Àustria

“La bellesa aristocràtica”

El “vera efígie” s’acostumava a fer a tamany natural i es situava més alt que l’espectador perquè imposés poder i superioritat. L’emperadriu fou la governadora regent d’Espanya en absència del rei Felip II i per això apareix amb el braç recolzat a la taula, posició reservada a reis i governants. A l’altra mà uns guants, objecte de distinció aristocràtica.
Les virtuts prototípiques de la dinastia que s’havien d’expressar en un retrat d’Estat eren la serenitat, la gravetat i el distanciament. L’emperadriu reflexa una bellesa idealitzada, gairebé inhumana...
La idealització portarà a desnaturalitzar les formes corporals per sotmetre-les a línies d’indumentària forçades. Les modes espanyoles del segle XVI reflectiran la política inquisitorial de la Contrareforma tot ocultant el cos. Desapareix l’escot i s’imposa la gorguera com a símbol de privilegi aristocràtic, doncs s’havia de portar amb el cap molt alt.
La moda espanyola es farà pionera del “corset”, cosset interior molt rígid que modelava el tall tot oprimint el pit, corba que es considerava poc bella i s’intentava atrofiar el seu creixement. Per altra banda els malucs s’emfatitzaven amb el verdugat, faldilla rígida de forma cònica perquè duia cosits uns cercles de vímet; de vímet eren les vares amb les que el botxí pegava al condemnat i d’aquí prové el nom.

Leonardo da Vinci

Leonardo da Vinci
La dama de l’ermini

“L’amant pudorosa”

Segons l’opinió més estesa, la dama de l’ermini seria la jove Cecilia Gallerani, dona intrigant i misteriosa amant de Ludovico Sforza, regent de Milà. L’amant, amagat rera l’escaramussa de l’ermini, queda afirmat i hàbilment desmentit, mentre la dona es conforma amb unes pautes de conducta moderades i aparentment pudoroses. La noia té uns trets infantils, tot i que les mans extremament llargues i anguloses semblen contradir l’edat del rostre.
L’ermini era un animal que pel seu pèl blanc es considerava símbol de puresa i castedat. El seu nom en grec “gale” podria relacionar-se amb les primeres síl·labes del cognom de Cecilia. Si més no, se sap que era l’animal heràldic de la família Sforza, relacionada també amb els Borgia. Simbolitzava, per altra part, alta dignitat i honor, ja que amb el seu pelatge es revestien les capes reials. Leonardo pinta l’animal amb una musculatura molt modelada i amb unes ungles exagerades que subratllen el seu caràcter d’animal rapinyaire, sobretot les de la cama que es troba dins l’acoltellat vermell del vestit, símbol vaginal. Aquesta connotació seria contrària al significat de puresa inicial, jugant amb el famós dualisme innocència-erotisme vigent en molts retrats femenins de l’època: la dona havia de ser casta, però al mateix temps donar-se com amant...

Jacopo Pontorno

Jacopo Pontormo
Dama amb gosset

La bella compostura

Jacopo Carrucci, més conegut com a Pontormo, retrata a una noble dama asseguda amb posat majestuós. Fixa el personatge anònim en una postura ferma i rígida, reduint la mímica facial i gestual, tot i així la dona mira directament a l’espectador com desafiant-lo.
El fons, tancat en un nínxol semicircular, reforça la immobilitat absoluta, també el gos sembla obligat a assumir una postura controlada; avís de compromís conjugal i fidelitat, ens informaria de que es tracta d’una dona casada o compromesa.
Els nuvis acostumaven a regalar un rosari a les seves futures mullers, simbolitzava la virtut i l’obligació de ser devota. Dama piadosa pel rosari que té a les mans i també cultivada, pels llibres que figuren a la seva esquena; podem pensar que es tracta de llibres d’oracions, però en qualsevol cas es tracta d’una dona que sap llegir i que, en conseqüència, té obertes les portes a altres lectures.
L’esfera, símbol de feminitat, la trobem en les perles del rosari i al pom del seient que la dona acaricia amb dos dits de la mà esquerra. La mà sobre el pom, que també pot evocar a l’esfera terrestre també denotarà poder terrenal.

Agnolo Bronzino.

Agnolo Bronzino
Laura Battiferri

“La bellesa inaccessible”

Agnolo Bronzino, alumne de Pontormo, es convertirà en el pintor predilecte dels Mèdici i amb els seus retrats elaborarà imatges al·legòriques d’elevada complexitat intel·lectual. Noblesa, autocontrol, severitat, compostura, distància són adjectius aplicables a la dama retratada, que li donen un aire gairebé sacerdotal...; Bronzino representa a Laura amb el coll estirat, massa llarg, un nas exageradament corbat i un rostre molt estilitzat, gairebé desproporcionat, que evita qualsevol contacte amb l’observador.
Els dits extremament fins i llargs de la mà esquerra assenyalen un llibre obert en un passatge dels sonets de Petrarca, el dedicat a Laura. Al segle XIV, Petrarca expressarà el seu elogi a la dona en els sonets dedicats al retrat de Laura, la seva estimada, pintada per Simone Martini. Per a Petrarca Laura es mostra com la bella inaccessible: casta, modesta i piadosa, és la bellesa pura i “angelicata” cantada pels trobadors. Dona cultivada, els poemes que va escriure foren molt admirats pels seus contemporanis; filla natural i jove viuda, es casà en segones núpcies amb l’escultor Bartolommeo Ammanati. El matrimoni no tingué fills, Laura es denominava a ella mateixa com un “arbre estèril”. Catòlica estricta, es mantingué molt pròxima a la contrareforma, així que fou molt valorada a la cort espanyola.

Agnolo Bronzino
Laura Battiferri

“La bellesa inaccessible”

Agnolo Bronzino, alumne de Pontormo, es convertirà en el pintor predilecte dels Mèdici i amb els seus retrats elaborarà imatges al·legòriques d’elevada complexitat intel·lectual. Noblesa, autocontrol, severitat, compostura, distància són adjectius aplicables a la dama retratada, que li donen un aire gairebé sacerdotal...; Bronzino representa a Laura amb el coll estirat, massa llarg, un nas exageradament corbat i un rostre molt estilitzat, gairebé desproporcionat, que evita qualsevol contacte amb l’observador.
Els dits extremament fins i llargs de la mà esquerra assenyalen un llibre obert en un passatge dels sonets de Petrarca, el dedicat a Laura. Al segle XIV, Petrarca expressarà el seu elogi a la dona en els sonets dedicats al retrat de Laura, la seva estimada, pintada per Simone Martini. Per a Petrarca Laura es mostra com la bella inaccessible: casta, modesta i piadosa, és la bellesa pura i “angelicata” cantada pels trobadors. Dona cultivada, els poemes que va escriure foren molt admirats pels seus contemporanis; filla natural i jove viuda, es casà en segones núpcies amb l’escultor Bartolommeo Ammanati. El matrimoni no tingué fills, Laura es denominava a ella mateixa com un “arbre estèril”. Catòlica estricta, es mantingué molt pròxima a la contrareforma, així que fou molt valorada a la cort espanyola.

Domenico Ghirlandaio

Domenico Ghirlandaio
Retrat de Giovanna Tornabuoni

“La bellesa idealitzada”

La data que figura en l’inscripció de la taula, sota l’epitafi del poeta Marcial, és 1488, la de la mort de Giovanna degli Albizzi, que morí embarassada del seu segon fill. Si el retrat de tres quarts s’acostumava a realitzar en viu, el retrat de perfil resultava més fàcil per a la reconstrucció pòstuma.
Giovanna se’ns mostra amb una tensa estilització, la postura estàtica i serena i l’expressió neutral, dignificada per la perfecció dels trets. L’espai és fictici, tancat en una espècie de nínxol que emmarca la figura i dirigeix l’atenció cap al seu interior, on trobem l’inscripció en llatí, un collaret de perles de corall penjant, un llibre i una joia, semblant a la que Giovanna porta penjada del coll. La joia i el llibre d’hores, devocionari que es llegia en les hores dedicades a l’oració i regal que usualment regalaven els pares quan casaven a les filles, són símbols de bellesa exterior una i interior l’altre. El simbolisme del corall resulta també molt significatiu; en principi es tracta d’un amulet protector però el nombre de perles (13), associat a la mort segons la superstició popular, el presenta com un instrument fracassat, el fet de mantenir-lo allunyat de la noia ens indica també que ja havia perdut les seves propietats.

Piero della Francesca

Piero della Francesca
Retrat de Battista Sforza

“L’esposa virtuosa”

El retrat de Battista forma part d’un díptic en conjunt amb el seu marit Federico da Montefeltro, príncep humanista i duc d’Urbino. Cara a cara evocant els retrats de parella de l’antiguitat clàssica, s’inspira en el típic medalló on hi figura el retrat de perfil a l’anvers i una al·legoria al revers.
Della Francesca utilitza el recurs del paisatge per escenificar la relació, conservant la mateixa línia d’horitzó en ambdós retrats, tan en l’anvers com en el revers. L’escenari natural trenca amb l’aïllament ambiental i convoca una natura susceptible d’ésser dominada per l’home; es tracta d’un paisatge real, ja que es poden reconèixer les muntanyes del massís dels Apeninos. Darrera la terra cultivada com a símbol de bon govern es poden apreciar unes fortificacions que podrien ser un símbol de l’infranquejable naturalesa femenina. Tot i el retrat cara a cara la mirada de Battista és indeterminada, inanimada; la parella sembla absent, allunyats l’un de l’altre.

ARS VTINAM MORES

Art si poguessis..

dijous, 5 de juliol del 2012

La Central.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Rembrandt Van Rijn

Rembrantd Van Rijn

Pier Paolo Rubens

George Gower

Antonio Moro

Leonardo da Vinci

Leonardo da Vinci

Rembrandt Van Rijn

Rembrandt Van Rijn

Pier Paolo Rubens

George Gower

Antonio Moro

Leonardo da Vinci

Jacopo Pontorno

Agnolo Bronzino.

Domenico Ghirlandaio

Piero della Francesca

PUNTS DE VENDA

Translate

enviaments

PAYPAL

La meva llista de blogs

Contribuïdors