Presentació "llibret" Gemma Canal.

Tot i que ja fa anys que estic recopilant informació i referenciant-me en la història de la estètica i la simbologia que acompanya als retrats, la idea d’editar aquest llibret es va desencadenar a partir d’una conversa amb l’Anna, després que ella s’interessés per unes peces que jo havia estampat amb les diverses icones estudiades.

I aquí va començar l’aventura de buscar el vestit adequat per mostrar part d’aquest treball d’investigació d’una manera també estètica i elegant, com ho són tots aquests retrats de diferents dones, reals o idealitzades, dels segles XV al XVII.

Tot ha estat molt cuidat, tant en el contingut com en la forma, des de la recerca de la tipografia, que ha estat cedida pel seu autor Andreu Balius, al disseny i estampació de la portada, serigrafiada una a una manualment, passant per trobar el paper més adient i una enquadernació artesanal.

Et trobaràs, doncs, davant un objecte artístic completament manufacturat, d’edició limitada, numerada i signada per l’autora, Gemma Canal.

Espero que el disfrutis

LLIBRET ARS VTINAM MORES

L’art, a diferència de la ciència que sempre mira endavant, no deixarà mai de mirar enrere..

Dones, deeses i reines del Renaixement i el Barroc
“La capacitat de l’obra d’art de ser reinterpretada des de diferents contextos és una de les raons de la seva atemporalitat.”
L’art, a diferència de la ciència que sempre mira endavant, no deixarà mai de mirar enrere, reconstruint el seu passat i reinterpretant les seves representacions a partir de la imaginació individual i col·lectiva contemporània.
Amb l’epígraf que acompanya l’obra El retrat de Giovanna degli Albizzi Tornabuoni, pintat per Domenico Ghirlandaio entre 1489 i 1490 i : ARS VTINAM MORES / ANIMVMQUE EFFINGERE / POSSES PVLCHRIOR IN TERRIS/ NVLLATABELLA FORET (“ Art: si poguessis reproduir les costums i l’esperit, no hi hauria sobre la terra taula més bella”), s’iniciarà l’estudi de diversos retrats femenins del Renaixement i el Barroc com a punt de partida conceptual per perfilar una revisió de gènere, un diàleg amb els cànons de bellesa femenina representada a partir del joc amb els valors simbòlics tan característic de la cultura dels segles XV al XVII.

Encara que els retrats siguin bàsicament “construccions estètiques” també tenen un gran valor documental, ens informen d’una identitat individual i social a través del llenguatge corporal, la mirada, la indumentària, el pentinat o els objectes que acompanyen la representació. El retrat renaixentista és expressió de l’ideal humanista “De dignitate hominis”, apreciant l’idea de l’individu autònom i conscient de sí mateix i aprofundint en el vincle entre poesia i comunicació visual, art i filosofia, imatge i natura....L’ambientació d’un retrat del segle XV serà molt significativa, un riu amb les aigües tranquil·les, uns camps cultivats o un paisatge tortuós no donaran el mateix tipus d’informació sobre el personatge representat i cap a finals del s.XV el context simbòlic del retrat adquireix unes dimensions molt enigmàtiques, barrejant noves idees cabalístiques o alquímiques amb nocions jeroglífiques antigues: objectes com prismàtics, globus terrestres o elements naturals com una poma, poden fer referència a significats màgics i fetitxistes a més de l’expressió estètica particular d’unes condicions culturals i socials. El vestit també formarà part d’aquest llenguatge simbòlic: el color, estampats i complements aportaran una valuosa informació, emfatitzant un món intel·lectual o diví que pretén construir la imatge o símbol que es vol difondre.

La naturalesa d’un retrat depèn, per tant, de factors subjectius, ja que transmet un contingut que va més enllà de la similitud externa, afegint sempre quelcom de la particularitat pròpia de l’individu reproduït.El dualisme entre innocència i erotisme, puresa i sensualitat és molt comú en els retrats femenins del Renaixement i el Barroc. La dona ideal s’havia de moure entre el cel i la terra... inspirar una bellesa exterior, representada en els emblemes mundans com les joies, els pentinats i la indumentària i també interior, una espiritualitat intensa no tan representable però sí palpable a partir del joc d’ambigüitats entre mirades, objectes, ambients i paisatges de l’època.