La capacitat de l’obra d’art de ser reinterpretada des de diferents contextos és una de les raons de la seva atemporalitat. "Dones, deesses i reines del Renaixement i el Barroc" es un projecte d'estampació de bòxers de cotó realitzat combinant la tècnica de serigrafia amb la tècnica manual del monotip. No són reproduccions merament estètiques, hi ha un sentit darrera.....
La capacitat de l’obra d’art de ser reinterpretada des de diferents contextos és una de les raons de la seva atemporalitat. "Dones, deesses i reines del Renaixement i el Barroc" es un projecte d'estampació de bòxers de cotó realitzat combinant la tècnica de serigrafia amb la tècnica manual del monotip. No són reproduccions merament estètiques, hi ha un sentit darrera.....
dimecres, 28 de desembre del 2011
dissabte, 17 de desembre del 2011
dimecres, 14 de desembre del 2011
Leonardo da Vinci "La dama de l'ermini"
La dama de l’ermini
“L’amant pudorosa”
Segons l’opinió més estesa, la dama de l’ermini seria la jove Cecilia Gallerani, dona intrigant i misteriosa amant de Ludovico Sforza, regent de Milà. L’amant, amagat rera l’escaramussa de l’ermini, queda afirmat i hàbilment desmentit, mentre la dona es conforma amb unes pautes de conducta moderades i aparentment pudoroses. La noia té uns trets infantils, tot i que les mans extremament llargues i anguloses semblen contradir l’edat del rostre.
L’ermini era un animal que pel seu pèl blanc es considerava símbol de puresa i castedat. El seu nom en grec “gale” podria relacionar-se amb les primeres síl·labes del cognom de Cecilia. Si més no, se sap que era l’animal heràldic de la família Sforza, relacionada també amb els Borgia. Simbolitzava, per altra part, alta dignitat i honor, ja que amb el seu pelatge es revestien les capes reials.
Leonardo pinta l’animal amb una musculatura molt modelada i amb unes ungles exagerades que subratllen el seu caràcter d’animal rapinyaire, sobretot les de la cama que es troba dins l’acoltellat vermell del vestit, símbol vaginal. Aquesta connotació seria contrària al significat de puresa inicial, jugant amb el famós dualisme innocència-erotisme vigent en molts retrats femenins de l’època: la dona havia de ser casta, però al mateix temps donar-se com amant... dijous, 1 de desembre del 2011
.“La bellesa aristocràtica”.
Antonio Moro
L’emperadriu Maria d’Àustria
“La bellesa aristocràtica”
El “vera efígie” s’acostumava a fer a tamany natural i es situava més alt que l’espectador perquè imposés poder i superioritat. L’emperadriu fou la governadora regent d’Espanya en absència del rei Felip II i per això apareix amb el braç recolzat a la taula, posició reservada a reis i governants. A l’altra mà uns guants, objecte de distinció aristocràtica.
Les virtuts prototípiques de la dinastia que s’havien d’expressar en un retrat d’Estat eren la serenitat, la gravetat i el distanciament. L’emperadriu reflexa una bellesa idealitzada, gairebé inhumana...
La idealització portarà a desnaturalitzar les formes corporals per sotmetre-les a línies d’indumentària forçades. Les modes espanyoles del segle XVI reflectiran la política inquisitorial de la Contrareforma tot ocultant el cos. Desapareix l’escot i s’imposa la gorguera com a símbol de privilegi aristocràtic, doncs s’havia de portar amb el cap molt alt.
La moda espanyola es farà pionera del “corset”, cosset interior molt rígid que modelava el tall tot oprimint el pit, corba que es considerava poc bella i s’intentava atrofiar el seu creixement. Per altra banda els malucs s’emfatitzaven amb el verdugat, faldilla rígida de forma cònica perquè duia cosits uns cercles de vímet; de vímet eren les vares amb les que el botxí pegava al condemnat i d’aquí prové el nom.
L’emperadriu Maria d’Àustria
“La bellesa aristocràtica”
El “vera efígie” s’acostumava a fer a tamany natural i es situava més alt que l’espectador perquè imposés poder i superioritat. L’emperadriu fou la governadora regent d’Espanya en absència del rei Felip II i per això apareix amb el braç recolzat a la taula, posició reservada a reis i governants. A l’altra mà uns guants, objecte de distinció aristocràtica.
Les virtuts prototípiques de la dinastia que s’havien d’expressar en un retrat d’Estat eren la serenitat, la gravetat i el distanciament. L’emperadriu reflexa una bellesa idealitzada, gairebé inhumana...
La idealització portarà a desnaturalitzar les formes corporals per sotmetre-les a línies d’indumentària forçades. Les modes espanyoles del segle XVI reflectiran la política inquisitorial de la Contrareforma tot ocultant el cos. Desapareix l’escot i s’imposa la gorguera com a símbol de privilegi aristocràtic, doncs s’havia de portar amb el cap molt alt.
La moda espanyola es farà pionera del “corset”, cosset interior molt rígid que modelava el tall tot oprimint el pit, corba que es considerava poc bella i s’intentava atrofiar el seu creixement. Per altra banda els malucs s’emfatitzaven amb el verdugat, faldilla rígida de forma cònica perquè duia cosits uns cercles de vímet; de vímet eren les vares amb les que el botxí pegava al condemnat i d’aquí prové el nom.


































